La Fundació Esport i Ciutadania esmerça una part important del seu esforç de despesa en becar joves periodistes en una primera feina. La memòria de Josep Sunyol i Garriga, inspirador del nostre lema, ens porta a aquesta dedicació, per continuar una nissaga professional que ell va començar a "La Rambla" i que ha generat el que podríem anomenar una forma catalna de mirar l'esport, per explicar-lo, retransmetre'l i difondre'l; una manera de fer que, en línies generals, podríem resumir en el binomi d'informació i pedagogia. Aquesta manera de fer, clarament d'escola, la trobem fins i tot en les delegacions catalanes de capçaleres de fora, que sovint tenen una altra manera d'explicar i interpretar l'esport que la de les seves mateixes seus centrals.
En un blog anterior vaig parlar del paradigma d'aquest catalan-way-of-life del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal.
Aquest estiu, tanmateix, ens ha permès de visualitzar l'altra manera periodística de mirar l'esport, gràcies a dos esdeveniments de gran magnitud com el Campionat Mundial de Futbol i el Tour de França, en els quals Espanya ha guanyat, en el primer cas en un esport social i en el segon en la competició individual. Aquest dos mítings esportius no ens han permès la desconnexió que permet el futbol, per sintonitzar amb les nostres retransmissions, i en seguir, doncs, les visions de Tele-cinco amb el Mundial i de la Uno i Teledeporte amb el Tour, traiem un parell de conclusions. Conclusions purament de l'àmbit mediàtic, perquè esportivament només podem pensar en l'elogi; l'elogi del bon futbol de La Roja, de l'equip, de l'entrenador, de l'esportivitat que han lluït; l'elogi d'un ciclista elegant com Contador, capaç, a la manera d'Induráin, de deixar guanyar l'adversari en l'etapa reina del Tourmalet i de ressaltar el valor de l'amistat per sobre de la competència amb el seu màxim rival, Andy Schleck.
De les retransmissions de Tele-cinco ens ha sobrat l'excedent de triomfalisme i l'excés d'una concepció d'Espanya poc respectuosa amb altres concepcions perfectament legítimes, com la que és majoritària a catalunya, segons que han demostrat el Parlament i el carrer, l'Espanya plural pel cap baix. Al costat d'aixó, una contaminació de l'estil de safareig rosa de la cadena, que per pudor ens estalviem d'entretenir-nos-hi.
Les retransmissions del Tour, d'altra banda, són llargues, d'hores, però les han d'omplir només dues persones. A diferència del futbol, que compta amb grans pools de comentaristes, el Tour se'l ventilen Carlos de Andrés i Perico Delgado. El vessant purament esportiu el cobreixen molt bé, però si afegissin un parell de comentaristes que fossin capaços de treure partit als bellíssims plans que dóna la televisió francesa, de paisatges, ciutats, monuments... Les hores no es ferien tan feixugues i els televidents, a més a més del ciclisme, podrien fer-se una idea de l'enorme patrimoni cultural, costumista, gastronòmic, enològic... que dóna de si una volta a França. Tal i com la cosa va ara, és com si la cursa tingués lloc a un velòdrom; veure la catedral d'Oloron des de tots els angles bellíssims, els castells càtars o les vinyes de Bordeus sense ni una paraula al respecte, francament -francament que ve dels francs!- feia feredat.
Des de la Fundació Esport i Ciutadania seguirem impulsant un periodisme esportiu que estigui a l'alçada d'un esport que no només és muscle, que és una trobada entre persones i cultures, i que ha de contribuir a enriquir-les.
dimecres, 22 de setembre del 2010
dimarts, 18 de maig del 2010
Campions de l'esportivitat
El Barça s'ha proclamat campió de lliga per segon any consecutiu. Els seus mèrits esportius són evidents i han estat justament valorats. Des de la Fundació Esport i Ciutadania ens afegim a les merescudes felicitacions en aquest sentit, però des del nostre ideari en volem afegir una de singular i molt especial. Des dels valors del nostre ideari, que va alenar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol i Garriga, volem afegir al campionat esportiu el campionat de l'esportivitat.
El Barça ha guanyat, un cop més, amb un estil ètic i estètic. Ha respectat sempre l'adversari i l'ha enaltit, mai no l'ha criticat, i igualment ha fet amb les seves afeccions i amb els àrbitres. Els jugadors han estat sempre senyors al camp i, per sobre de tots, la lliçó permanent de l'entrenador, d'un Josep Guardiola que fins i tot guarda una elegància en el vestir que és també una forma d'educació.
En un ambient de naturalesa sotmès a pressions, caldejat permanentment, on l'exabrupte i la desqualificació són fàcils, l'entrenador del Barça, i amb els seu exemple els seus jugadors, han mantingut sempre la prudència i les formes, i això s'ha traduït també en un joc sense agressivitat i amb una rèplica d'afecció amb fair-play. Queden lluny, per fortuna, aquells anys en els quals el Barça era escridassant als camps contraris i que els cordons policials que envoltaven els seguidors als desplaçaments havien de posar-se els cascos i a vegades desembeinar les porres. Avui, aquest Barça ha merescut el respecte dels adversaris, perquè els adversaris s'han sentit respectats pels qui han sabut guanyar sense humiliar, convencents més que vencent. Avui els cordons policials fan nosa, perquè el que volen les afeccions es parlar i intercanviar-se samarretes.
Ni tan sols la gran rivalitat amb el Madrid ha trstocat aquest esquema de fair-play, respòs també amb persones que sintonitzen el mateix dial de l'esportivitat, com l'entrenador Pelegrini i el capità Casillas.
Hem vist una gran lliga, amb dos equips forassenyadament bons, amb 25 punts de diferència del segon al tercer, però també amb altres equips que han protagonitzat bon futbols, com ara el Sevilla, el València i un Athletic de Madrid que, amb un altre entrenador bon professional i senyor a la banqueta, Quique Sánchez Flores, ha aconseguit un títol europeu que se'ls resistia des de feia gairebé mig sigle. Del mateix tall és Mauricio Pocchetino, que ha evitat a l'Espanyol els tràngols habituals i ha donat a Tamudo el comiat que per la seva trajectòria mereixia al club que el va veure debutar i al qui va donar tantes tardes bones.
Ha estat, en definitiva, una lliga neta, sense bronca, jugada en bona lid, amb un capió que ha estat a l'alta alçada que els seus 98 punts li han donat al capdamunt. El futbol espanyol està d'enhorabona i en una excel.lent pole per encarar el Mundial.
El Barça ha guanyat, un cop més, amb un estil ètic i estètic. Ha respectat sempre l'adversari i l'ha enaltit, mai no l'ha criticat, i igualment ha fet amb les seves afeccions i amb els àrbitres. Els jugadors han estat sempre senyors al camp i, per sobre de tots, la lliçó permanent de l'entrenador, d'un Josep Guardiola que fins i tot guarda una elegància en el vestir que és també una forma d'educació.
En un ambient de naturalesa sotmès a pressions, caldejat permanentment, on l'exabrupte i la desqualificació són fàcils, l'entrenador del Barça, i amb els seu exemple els seus jugadors, han mantingut sempre la prudència i les formes, i això s'ha traduït també en un joc sense agressivitat i amb una rèplica d'afecció amb fair-play. Queden lluny, per fortuna, aquells anys en els quals el Barça era escridassant als camps contraris i que els cordons policials que envoltaven els seguidors als desplaçaments havien de posar-se els cascos i a vegades desembeinar les porres. Avui, aquest Barça ha merescut el respecte dels adversaris, perquè els adversaris s'han sentit respectats pels qui han sabut guanyar sense humiliar, convencents més que vencent. Avui els cordons policials fan nosa, perquè el que volen les afeccions es parlar i intercanviar-se samarretes.
Ni tan sols la gran rivalitat amb el Madrid ha trstocat aquest esquema de fair-play, respòs també amb persones que sintonitzen el mateix dial de l'esportivitat, com l'entrenador Pelegrini i el capità Casillas.
Hem vist una gran lliga, amb dos equips forassenyadament bons, amb 25 punts de diferència del segon al tercer, però també amb altres equips que han protagonitzat bon futbols, com ara el Sevilla, el València i un Athletic de Madrid que, amb un altre entrenador bon professional i senyor a la banqueta, Quique Sánchez Flores, ha aconseguit un títol europeu que se'ls resistia des de feia gairebé mig sigle. Del mateix tall és Mauricio Pocchetino, que ha evitat a l'Espanyol els tràngols habituals i ha donat a Tamudo el comiat que per la seva trajectòria mereixia al club que el va veure debutar i al qui va donar tantes tardes bones.
Ha estat, en definitiva, una lliga neta, sense bronca, jugada en bona lid, amb un capió que ha estat a l'alta alçada que els seus 98 punts li han donat al capdamunt. El futbol espanyol està d'enhorabona i en una excel.lent pole per encarar el Mundial.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Puyal
La Universitat Rovira i Virgili de Tarragona ha fet doctor honoris causa Joaquim Maria Puyal. Vam ser a l'acte d'investidura, amb una supèrbia classe magistral del mestre, trencant el protocol de l'Acadèmia però obrint-ne un de nou. La Fundació Esport i Ciutadania fa una especial atenció al periodisme, s'inspira en l'ideari de Josep Sunyol, fundador de "La Rambla", beca joves llicenciats per ajudar-los a iniciar la carrera i té una activa comissió de periodisme esportiu. No podíem faltar a l'homenatge universitari a Puyal.
A les acaballes del franquisme, la llengua catalana fa esforços per eixamplar el seu abast, polaritzat en una llengua col.loquial quotidiana i una llengua culta sovint arcaïtzant. El català literari estava molt allunyat del registre oral, tant que a voltes es feia molt difícil d'entendre. Això era degut a la lluita per la conservació de la llengua, teoritzada poèticament per Salvador Espriu: "Però hem viscut per salvarvos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa".
Però la Transició ja anuncia que és possible anar més enllá, enfilar una línia ambiciosa de català de masses, amb un registre estàndard -no sense polèmica, català light-català heavy, i temptar un registre lingüístic es de la ciència fins a l'esport. Tampoc no es va evitar la polèmica: Adolfo Suárez, quan era president del Govern espanyol, més per ignorància que per mala fe, va dir que no s'imaginava que amb el catalá es pogués parlar de ciència.
La idea del català de masses te un precedent prou significatiu i de gran volada com és la "Nova Cançó". El següent pas important el fa Joaquim Maria Puyal, buscant i trobant un registre lingüístic per al futbol, l'esport de masses. La suma de la música lleugera i el futbol obra grans horitzons als límits del catalá de casa i el catalá literari, i són totes dues iniciatives un gran pas endavant per a la normalització lingüística. La posterior "immersió" institucional tindrà molta feina feta. El país és el què és i, un cop més, la iniciativa privada ha precedit a la pública.
Joaquim Maria Puyal, que és filòleg, amb els seus assessors, ha d'inventar-se un llenguatge per "dir" el futbol, en les seves retransmissions, la "transmi", com diu ell, primer a través de Ràdio Barcelona i en acabat a Catalunya Ràdio. Molta gent es pensava que era impossible traduir girsargòtics, però en Puyal ho aconsegueix, i hom descobreix paraules aleshores mig mortes als diccionaris, com "travesser", "vestidor", "refusar", i fórmules espectaculars com el cèlebre "s'escapoleix de l'escomesa". També fem nostres frases fetes, i "posem més pa que formatge" i "ens hi juguem un pèsol". O preguntem en la humilitat sempre, "què potser?", "diries que?". I aprenem anatomia, els "bessons", els "lligaments creuats".
I el futbol surt de la forma i el fons bél.lics de tantes altres maneres de retransmetre'l, els partits d'en Puyal no són guerres, son competicions esportives. Ell fa cert que la llengua també performa una manera de veure el món, i la seva manera de veure el futbol, sense amagar la sana competència, exalta la solidaritat, el respecte al perdedor, el saber perdre. I el saber guanyar. Per fortuna, el mestre Puyal és realment mestre, aquesta paraula no és en ell una buida fórmula retòrica sinó que és ben certa. Puyal ha fet deixebles i ha fet escola.
Tot plegat, el moll de l'os de la Fundació Esport i Ciutadania.
A les acaballes del franquisme, la llengua catalana fa esforços per eixamplar el seu abast, polaritzat en una llengua col.loquial quotidiana i una llengua culta sovint arcaïtzant. El català literari estava molt allunyat del registre oral, tant que a voltes es feia molt difícil d'entendre. Això era degut a la lluita per la conservació de la llengua, teoritzada poèticament per Salvador Espriu: "Però hem viscut per salvarvos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa".
Però la Transició ja anuncia que és possible anar més enllá, enfilar una línia ambiciosa de català de masses, amb un registre estàndard -no sense polèmica, català light-català heavy, i temptar un registre lingüístic es de la ciència fins a l'esport. Tampoc no es va evitar la polèmica: Adolfo Suárez, quan era president del Govern espanyol, més per ignorància que per mala fe, va dir que no s'imaginava que amb el catalá es pogués parlar de ciència.
La idea del català de masses te un precedent prou significatiu i de gran volada com és la "Nova Cançó". El següent pas important el fa Joaquim Maria Puyal, buscant i trobant un registre lingüístic per al futbol, l'esport de masses. La suma de la música lleugera i el futbol obra grans horitzons als límits del catalá de casa i el catalá literari, i són totes dues iniciatives un gran pas endavant per a la normalització lingüística. La posterior "immersió" institucional tindrà molta feina feta. El país és el què és i, un cop més, la iniciativa privada ha precedit a la pública.
Joaquim Maria Puyal, que és filòleg, amb els seus assessors, ha d'inventar-se un llenguatge per "dir" el futbol, en les seves retransmissions, la "transmi", com diu ell, primer a través de Ràdio Barcelona i en acabat a Catalunya Ràdio. Molta gent es pensava que era impossible traduir girsargòtics, però en Puyal ho aconsegueix, i hom descobreix paraules aleshores mig mortes als diccionaris, com "travesser", "vestidor", "refusar", i fórmules espectaculars com el cèlebre "s'escapoleix de l'escomesa". També fem nostres frases fetes, i "posem més pa que formatge" i "ens hi juguem un pèsol". O preguntem en la humilitat sempre, "què potser?", "diries que?". I aprenem anatomia, els "bessons", els "lligaments creuats".
I el futbol surt de la forma i el fons bél.lics de tantes altres maneres de retransmetre'l, els partits d'en Puyal no són guerres, son competicions esportives. Ell fa cert que la llengua també performa una manera de veure el món, i la seva manera de veure el futbol, sense amagar la sana competència, exalta la solidaritat, el respecte al perdedor, el saber perdre. I el saber guanyar. Per fortuna, el mestre Puyal és realment mestre, aquesta paraula no és en ell una buida fórmula retòrica sinó que és ben certa. Puyal ha fet deixebles i ha fet escola.
Tot plegat, el moll de l'os de la Fundació Esport i Ciutadania.
dissabte, 30 de gener del 2010
Televisin i radiïn l'esportivitat, sisplau
Albert Batlle, ex regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona i actual Secretari de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, ha rebut el Premi Esport i Ciutadania 2010. La Fundació l'ha guardonat per la seva trajectòria de constant enaltiment dels valors cívics i solidaris que la pràctica esportiva sana genera i que l'enalteix.
En el seu discurs, Albert Batlle va ressaltar l'amistat i companyonia que succeeixen la competició. Un cop acabat el partit, la cursa o el míting atlètic, els qui uns moments abans eren adversaris es converteixen en col.legues i a vegades fins i tot són amics, d'amistats forjades en la superació mútua i en la superació de l'altre.
Quan assistim en directe a una competició esportiva, posem per cas un partit de futbol, l'esport més practicat i més vist en el nostre àmbit, quan l'àrbitre xiula el final comença un altre espectacle. L'intercanvi de samarretes, les abraçades, els comentaris de les jugades des d'un costat i l'altre, la meravellosa totalitat d'un gol vista pel davanter que l'ha marcat i pel porter que l'ha encaixat; un envit delicat; una falta discutida; el jove jugador que saluda el seu ídol al qual s'acaba d'enfrontar,,, És veritablement un altre espectacle el que comença quan el partit acaba, l'espectacle de la ciutadania que succeeix a l'espectacle de l'esport, la solidaritat, el respecte a l'adversari, l'afecte entre els contraris, molts dels quals són amics, o perquè han coincidit en un altre equip o perquè són companys de selecció.
Però lamentablement, aquest espectacle que es veu als camps, no es veu a la televisió; les televisions frissen per tallar tan bon punt com s'esgota el temps reglamentari, perquè la publicitat els està esperant. Si ni tan sols en les pel.lícules ens diexen veure a voltes quin ha estat el repartiment, el què vol dir no només una llista de noms que ens pot interessar, sinó també els plans finals o com es resol la banda sonora.
Des de l'ideari de la nostra Fundació, proposo que les retransmissions televisives de les competicions esportives allarguin el seu temps i ens ensenyin aquest aspecte tan humà i tan didàctic i exemplar per als joves i per als que no ho som tant. Els mitjans ja dissenyen les retransmissions amb un avant i un post match. Doncs bé, que aquests abans i després ensenyin aquesta part essencial de l'esport, el que l'omple de sentit i també de bellesa, perquè la bellesa d'un gran gol té un complement idoni en el reconeixement d'aquest gran gol pel que l'ha rebut, i en la humilitat del qui l'ha fet.
Si alló que passa al camp en el post partit ens explica aquesta idea visualment, com un desenllaç natural del que acaba de succeir, de la lluita fins a l'últim minut, els mitjans la poden incrementar fent, per exemple, entrevistes creuades entre els esportistes que han disputat una jugada clau. Seria una manera més amplia de mirar l'esport a través de la gran pantalla dels mitjans de comunicació, que són els canals que fan els esports multimilionaris en audiència, que els donen el capital del share, que no deixa de ser el d'una gran suma de persones de diverses procedències, més enllà dels números que fan titulars i determinen tarifes de publicitat.
En el seu discurs, Albert Batlle va ressaltar l'amistat i companyonia que succeeixen la competició. Un cop acabat el partit, la cursa o el míting atlètic, els qui uns moments abans eren adversaris es converteixen en col.legues i a vegades fins i tot són amics, d'amistats forjades en la superació mútua i en la superació de l'altre.
Quan assistim en directe a una competició esportiva, posem per cas un partit de futbol, l'esport més practicat i més vist en el nostre àmbit, quan l'àrbitre xiula el final comença un altre espectacle. L'intercanvi de samarretes, les abraçades, els comentaris de les jugades des d'un costat i l'altre, la meravellosa totalitat d'un gol vista pel davanter que l'ha marcat i pel porter que l'ha encaixat; un envit delicat; una falta discutida; el jove jugador que saluda el seu ídol al qual s'acaba d'enfrontar,,, És veritablement un altre espectacle el que comença quan el partit acaba, l'espectacle de la ciutadania que succeeix a l'espectacle de l'esport, la solidaritat, el respecte a l'adversari, l'afecte entre els contraris, molts dels quals són amics, o perquè han coincidit en un altre equip o perquè són companys de selecció.
Però lamentablement, aquest espectacle que es veu als camps, no es veu a la televisió; les televisions frissen per tallar tan bon punt com s'esgota el temps reglamentari, perquè la publicitat els està esperant. Si ni tan sols en les pel.lícules ens diexen veure a voltes quin ha estat el repartiment, el què vol dir no només una llista de noms que ens pot interessar, sinó també els plans finals o com es resol la banda sonora.
Des de l'ideari de la nostra Fundació, proposo que les retransmissions televisives de les competicions esportives allarguin el seu temps i ens ensenyin aquest aspecte tan humà i tan didàctic i exemplar per als joves i per als que no ho som tant. Els mitjans ja dissenyen les retransmissions amb un avant i un post match. Doncs bé, que aquests abans i després ensenyin aquesta part essencial de l'esport, el que l'omple de sentit i també de bellesa, perquè la bellesa d'un gran gol té un complement idoni en el reconeixement d'aquest gran gol pel que l'ha rebut, i en la humilitat del qui l'ha fet.
Si alló que passa al camp en el post partit ens explica aquesta idea visualment, com un desenllaç natural del que acaba de succeir, de la lluita fins a l'últim minut, els mitjans la poden incrementar fent, per exemple, entrevistes creuades entre els esportistes que han disputat una jugada clau. Seria una manera més amplia de mirar l'esport a través de la gran pantalla dels mitjans de comunicació, que són els canals que fan els esports multimilionaris en audiència, que els donen el capital del share, que no deixa de ser el d'una gran suma de persones de diverses procedències, més enllà dels números que fan titulars i determinen tarifes de publicitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
