Una altra manera periodística de mirar l'esport

La Fundació Esport i Ciutadania esmerça una part important del seu esforç de despesa en becar joves periodistes en una primera feina. La memòria de Josep Sunyol i Garriga, inspirador del nostre lema, ens porta a aquesta dedicació, per continuar una nissaga professional que ell va començar a "La Rambla" i que ha generat el que podríem anomenar una forma catalna de mirar l'esport, per explicar-lo, retransmetre'l i difondre'l; una manera de fer que, en línies generals, podríem resumir en el binomi d'informació i pedagogia. Aquesta manera de fer, clarament d'escola, la trobem fins i tot en les delegacions catalanes de capçaleres de fora, que sovint tenen una altra manera d'explicar i interpretar l'esport que la de les seves mateixes seus centrals.
En un blog anterior vaig parlar del paradigma d'aquest catalan-way-of-life del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal.
Aquest estiu, tanmateix, ens ha permès de visualitzar l'altra manera periodística de mirar l'esport, gràcies a dos esdeveniments de gran magnitud com el Campionat Mundial de Futbol i el Tour de França, en els quals Espanya ha guanyat, en el primer cas en un esport social i en el segon en la competició individual. Aquest dos mítings esportius no ens han permès la desconnexió que permet el futbol, per sintonitzar amb les nostres retransmissions, i en seguir, doncs, les visions de Tele-cinco amb el Mundial i de la Uno i Teledeporte amb el Tour, traiem un parell de conclusions. Conclusions purament de l'àmbit mediàtic, perquè esportivament només podem pensar en l'elogi; l'elogi del bon futbol de La Roja, de l'equip, de l'entrenador, de l'esportivitat que han lluït; l'elogi d'un ciclista elegant com Contador, capaç, a la manera d'Induráin, de deixar guanyar l'adversari en l'etapa reina del Tourmalet i de ressaltar el valor de l'amistat per sobre de la competència amb el seu màxim rival, Andy Schleck.
De les retransmissions de Tele-cinco ens ha sobrat l'excedent de triomfalisme i l'excés d'una concepció d'Espanya poc respectuosa amb altres concepcions perfectament legítimes, com la que és majoritària a catalunya, segons que han demostrat el Parlament i el carrer, l'Espanya plural pel cap baix. Al costat d'aixó, una contaminació de l'estil de safareig rosa de la cadena, que per pudor ens estalviem d'entretenir-nos-hi.
Les retransmissions del Tour, d'altra banda, són llargues, d'hores, però les han d'omplir només dues persones. A diferència del futbol, que compta amb grans pools de comentaristes, el Tour se'l ventilen Carlos de Andrés i Perico Delgado. El vessant purament esportiu el cobreixen molt bé, però si afegissin un parell de comentaristes que fossin capaços de treure partit als bellíssims plans que dóna la televisió francesa, de paisatges, ciutats, monuments... Les hores no es ferien tan feixugues i els televidents, a més a més del ciclisme, podrien fer-se una idea de l'enorme patrimoni cultural, costumista, gastronòmic, enològic... que dóna de si una volta a França. Tal i com la cosa va ara, és com si la cursa tingués lloc a un velòdrom; veure la catedral d'Oloron des de tots els angles bellíssims, els castells càtars o les vinyes de Bordeus sense ni una paraula al respecte, francament -francament que ve dels francs!- feia feredat.
Des de la Fundació Esport i Ciutadania seguirem impulsant un periodisme esportiu que estigui a l'alçada d'un esport que no només és muscle, que és una trobada entre persones i cultures, i que ha de contribuir a enriquir-les.