Puyal

La Universitat Rovira i Virgili de Tarragona ha fet doctor honoris causa Joaquim Maria Puyal. Vam ser a l'acte d'investidura, amb una supèrbia classe magistral del mestre, trencant el protocol de l'Acadèmia però obrint-ne un de nou. La Fundació Esport i Ciutadania fa una especial atenció al periodisme, s'inspira en l'ideari de Josep Sunyol, fundador de "La Rambla", beca joves llicenciats per ajudar-los a iniciar la carrera i té una activa comissió de periodisme esportiu. No podíem faltar a l'homenatge universitari a Puyal.
A les acaballes del franquisme, la llengua catalana fa esforços per eixamplar el seu abast, polaritzat en una llengua col.loquial quotidiana i una llengua culta sovint arcaïtzant. El català literari estava molt allunyat del registre oral, tant que a voltes es feia molt difícil d'entendre. Això era degut a la lluita per la conservació de la llengua, teoritzada poèticament per Salvador Espriu: "Però hem viscut per salvarvos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa".
Però la Transició ja anuncia que és possible anar més enllá, enfilar una línia ambiciosa de català de masses, amb un registre estàndard -no sense polèmica, català light-català heavy, i temptar un registre lingüístic es de la ciència fins a l'esport. Tampoc no es va evitar la polèmica: Adolfo Suárez, quan era president del Govern espanyol, més per ignorància que per mala fe, va dir que no s'imaginava que amb el catalá es pogués parlar de ciència.
La idea del català de masses te un precedent prou significatiu i de gran volada com és la "Nova Cançó". El següent pas important el fa Joaquim Maria Puyal, buscant i trobant un registre lingüístic per al futbol, l'esport de masses. La suma de la música lleugera i el futbol obra grans horitzons als límits del catalá de casa i el catalá literari, i són totes dues iniciatives un gran pas endavant per a la normalització lingüística. La posterior "immersió" institucional tindrà molta feina feta. El país és el què és i, un cop més, la iniciativa privada ha precedit a la pública.
Joaquim Maria Puyal, que és filòleg, amb els seus assessors, ha d'inventar-se un llenguatge per "dir" el futbol, en les seves retransmissions, la "transmi", com diu ell, primer a través de Ràdio Barcelona i en acabat a Catalunya Ràdio. Molta gent es pensava que era impossible traduir girsargòtics, però en Puyal ho aconsegueix, i hom descobreix paraules aleshores mig mortes als diccionaris, com "travesser", "vestidor", "refusar", i fórmules espectaculars com el cèlebre "s'escapoleix de l'escomesa". També fem nostres frases fetes, i "posem més pa que formatge" i "ens hi juguem un pèsol". O preguntem en la humilitat sempre, "què potser?", "diries que?". I aprenem anatomia, els "bessons", els "lligaments creuats".
I el futbol surt de la forma i el fons bél.lics de tantes altres maneres de retransmetre'l, els partits d'en Puyal no són guerres, son competicions esportives. Ell fa cert que la llengua també performa una manera de veure el món, i la seva manera de veure el futbol, sense amagar la sana competència, exalta la solidaritat, el respecte al perdedor, el saber perdre. I el saber guanyar. Per fortuna, el mestre Puyal és realment mestre, aquesta paraula no és en ell una buida fórmula retòrica sinó que és ben certa. Puyal ha fet deixebles i ha fet escola.
Tot plegat, el moll de l'os de la Fundació Esport i Ciutadania.